En aquest temps de confinament s’han succeït moltes iniciatives de gastronomia solidària on han col·laborat, de manera altruista, molts professionals i empreses del sector agroalimentari i gastronòmic. Ha estat el cas d’Alacant Gastronòmica Solidària, impulsada per la Diputació, la Cámara de Comerç, Turisme Comunitat Valenciana i la Institució Ferial d’Alacant (IFA) (https://www.diarioinformacion.com/alicante/2020/04/20/alicante-gastronomica-solidaria-entrega-4000/2257122.html). Però estaria bé que en aquest exercici d’anar pensant en quines coses caldria corregir, canviar o millorar per fer front a la crisi de la COVID-19 i les seues conseqüències, aprofundirem una mica més en eixa dimensió solidària que cal atorgar-li a la gastronomia, a través del compromís del sabor. Ho apuntàvem en un post anterior quan parlàvem de gastronomia sostenible i la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS): el dret a menjar allò que tenim que menjar i gaudir fent-ho –en definitiva l’essència del fet gastronòmic–, te que estar a l’abast de tothom. Per a fer-lo efectiu hem de ser capaços de conjugar el saber, el voler i el poder. A casa nostra, tot i que resta marge de millora, disposem de tots els ingredients (tradició i recursos materials i humans) per fer palès eixe saber dels sabors que representa la gastronomia. Tenim el coneixement i també la capacitat de fer efectiva la seua transferència a través d’allò que coneixem com I+D+i. Son les altres dues dimensions, la d’aconseguir un ampli consens sobre la importància que cal atorgar al fet de menjar bé i gaudir-ho, o el d’eliminar totes les barreres (econòmiques, culturals, etc.) que ho impedeixen, les que necessiten de més esforços i on millor es pot fer visible la vessant solidària de la gastronomia. Per crear la demanda i formar ciutadans crítics, caldrà intensificar les iniciatives públiques en matèria d’educació –formal i informal– en alimentació, nutrició i gastronomia, a més d’ensenyar a cuinar. Ha de ser un treball multidisciplinari on participen tots el actors involucrats en el fet alimentari-gastronòmic, però amb un protagonisme destacat de cuiners/eres, gastrònoms/es i dietistes-nutricionistes. El paper de la restauració col·lectiva en totes les seus dimensions i característiques és fonamental i en particular, quan parlem d’alimentació institucional als entorns educatiu, geriàtric i hospitalari. Restaria el tercer element, fer accessible a totes i tots una gastronomia saborosa, saludable i sostenible. Aquests dies s’està parlant molt de la renda vital bàsica, però aquesta mesura servirà de poc si al mateix temps no avancem en la correcció de les desigualtats i millorem la igualtat d’oportunitats, també en matèria d’alimentació i gastronomia. S’han de fer servir les polítiques públiques, ja que representen el millor dels instruments per a reduir les primeres i ampliar les segones. No es tracta d’omplir panxes, sinó d’alimentar persones. No val qualsevol aliment. S’ha de garantir l’accés a allò que anomenem ‘aliments protectors’, aquells que permeten obtenir una nutrició adequada i que no sempre estan a l’abast de tots els sectors de la població, en particular els més vulnerables. Les polítiques alimentàries tenen que assegurar que allò que s’acaba posant damunt dels nostres plats incorpora tant la qualitat alimentària i nutricional com la gastronòmica. Si aconseguim avançar en eixa direcció, a més de millorar la salut i el benestar dels nostres ciutadans, estarem aportant un valor afegit a l’oferta que podem fer, per exemple, en matèria de turisme gastronòmic.